diumenge, 23 de desembre del 2018

Un tomb pel Cap de Creus

Dissabte 1 desembre 2018 (Mª Clara Martínez)
Una espectacular sortida pel Cap de Creus i el seu entorn. A més, hem vingut força d’hora i hem aprofitat per veure la sortida del sol. Tot un espectacle.
Anem amb els cotxes per una carretera fins l’aparcament del far del Cap de Creus. És d’hora, quasi de nit encara, però en pocs minuts el sol comença a sortir i desplega tota la seva màgia i la seva bellesa.











Vist l’espectacle, allà mateix comencem la primera part de la ruta d’avui: un tomb per la petita península que forma l’extrem del Cap de Creus. Els camins són ben marcats, i no ens falten pals informadors. El primer que trobem és una placa en una roca que ens indica que en aquest lloc es va instalar un fals far, el que es va fer servir per rodar la pel·lícula «La llum de la fi del mon» basa den la novel·la de Juls Verne «El far de la fi del mon»
Seguim caminant i arribem a l’extrem més oriental, a la punta del Cap de Creus. Aquí hi trobem la primera marca del GR-11. Aquest GR, anomenat també ruta transpirinenca, és el que recorre els Pirineus de punta a punt, des d’aquest punt fins el cabo Higuer, al mar Cantàbric, amb uns 800 km de recorregut.











Davant nostre, l’illa de s’Encalladora, la més gran del territori català, separada de nosaltres pel Freu de sa Claveguera. I no massa lluny, a la dreta d’aquesta illa, l’illa de Massa d’Or, coneguda com a sa Rata, per la seva forma. Des d’aquí, seguint sense cap dificultat els camins i els indicadors, ens arribem fins la Cova de s’Infern. No és ben bé una cova, és un estret entrant d’aigua quasi del tot a la seva sortida al mar. El seu nom sembla venir de les tonalitats vermelloses que agafa l’aigua amb els primers rajos de sol i del bram de l’aigua quan hi ha temporal... És un entorn magnífic. Recorregut i vist aquest espai, tornem al far i ens disposem a fer la segona part de la ruta. Hem de seguir un tros de carretera, fins a trobar un indicador i un camí que ens durà al paratge de Tudela. Ens trobem en el Parc Natural del Cap de Creus i com a tal hem de tenir present que és una zona protegida. Alberga algunes espècies de flora molt peculiars, entre elles una planta anomenada Sèseli Ferreny, única al món i que tan sols viu en aquest parc en petites colònies, igual que un cargol que també és endèmic d’aquesta zona. És per això que hem de tenir molta cura amb el que fem. No sortir dels camins marcats i no malmetre la vegetació ni l’entorn en són claus.
Per anar cap el Pla de Tudela trobem un camí ben marcat que primer ens porta a la cala Culip, on hi trobem una barraca i les restes d’un antic embarcador. Aquesta és una cala força gran, pedregosa i encarada a Nord, cosa que fa que estigui exposada als forts vents de tramuntana. De fet, en el seu fons s’hi troben restes de naufragis. En aquest lloc fem una aturada per esmorzar i recuperar forces.












Deixem la cala i ens endinsem pel Pla, o paratge, de Tudela. En aquest lloc, les roques erosionades pel vent, l’aigua i la sal del mar, han pres sorprenents formes d’animals. L’Àliga, el conill, el camell... una mica subjectiu, clar....
Estem caminant per un camí asfaltat i això ens sorprèn, però recordem que en aquest lloc, els anys seixanta i durant quaranta anys, hi va haver una zona residencial anomenada Club Mediterranée. Quan es va declarar la zona Parc Natural l’any 1998, i quan aquesta zona residencial va fer fallida, es va iniciar un gran treball de desconstrucció dels edificis i de retirada del material i la flora exòtica que s’hi havia posat. Ara quasi no en queda ni rastre. Uns miradors i uns panells informatius ens ajuden a entendre i gaudir d’aquest entorn. Seguin el camí asfaltat tornem a la carretera, i ara ja iniciant la tornada cap el far, ens apropem a un parell de fantàstiques cales. La primera que trobem és la cala Jugadora, una gran cala d’impressionant bellesa. Aigües transparents, amb un parell de petites platges al fons, que a l’estiu conviden a un bany.













Seguim el nostra camí, i ja a tocar del far, hi ha la cala Fredosa, també de gran bellesa. Deixem aquestes cales i ja tan sols ens queda un petit repetjó per tornar a ser al far i donar per acabada la sortida d’avui.
Una ruta no massa llarga, descobrint un entorn salvatge, farcit de racons de gran bellesa i amb un munt de curiositats.



No aconsello fer-la amb forta tramuntana ni amb pluja o les roques molles, pot ser perillós. I a l’estiu, penseu a portar força aigua, la color és molt forta i no hi ha aixopluc. Pel demés, us convido a gaudir d’aquest meravellós entorn.

dimecres, 19 de desembre del 2018

Serra de Miralles

Dissabte 24 novembre 2018 (Mª Clara Martínez)
Sortida a la comarca de l’Anoia, en concret al municipi de Santa Maria de Miralles. És un municipi situat al sud oest de la comarca de l'Anoia, al límit amb l'Alt Camp i la Conca de Barberà. Actualment té una població de 130 habitants que viuen en les masies que hi ha disseminades per tot el municipi. Ens dirigim al castell de Miralles, que s’hi arriba en cotxe.
Aquest castell és un dels més espaiosos de l’Anoia. Va ser bastit al segle X i va pertànyer a algunes de les famílies de la noblesa catalana com els Cervelló, els Montcada o la família Miralles. Va formar part dels Castells de la Frontera per la situació estratègica que té, atès que s'alça sobre un turó des d'on es domina la Vall Alta de la riera de Miralles.
Actualment l'únic que resta del castell són quatre parets en les que es pot observar la planta rectangular del castell. A peu de turó, hi ha l’església de Santa Maria del Castell de Miralles, ben conservada, Un parell de cases, i les restes visibles del que va ser el recinte emmurallat. També hi ha les restes d’una torre, que ha sigut arranjada amb una escala i passamans, i que des del seu cim ens permet gaudir d’una excel·lent vista.










Uns panells informatius ens mostren moltes dades del recinte i unes quantes rutes que es poden fer des d’aquest punt.
Deixem el castell i ens enfilem a la serra de Miralles per un bonic sender, fins a trobar el GR-172. El GR-172 neix al refugi de la Mussara i després de passar per Reus, Tarragona, Santes Creus i el Massís de Montserrat, ressegueix les serres de Miralles i Queralt fins a Bellprat. Ara anem caminant per camins, senders i pistes forestals de bon caminar, per boscos d’alzines i algunes clapes de pi blanc, i trobem força pals indicadors que ens ajuden a seguir la ruta correcta.
Seguim la part alta de la serra de Miralles, cap a l’esquerra, fins a trobar uns senyals que ens indiquen la direcció al Grony de Miralles, i allà que ens dirigim.
En arribar a la masia enrunada de Ca la Llebre, el camí es bifurca. Anem primer cap a l’esquerra i pugem a l’Agulla grossa, que amb els seus 846 metres és una magnífica talaia des de la que veiem el castell de Miralles i una amplia panoràmica. Tornem a la cruïlla i ara anem cap a la dreta, i ens enfilem al Grony de Miralles, un 100 cims de 866 metres des del que també tenim una esplèndida vista de tot el nostre entorn: Garraf, Collserola, Montserrat, el Pirineu, Montmell.... Impressionant.










Tornem a la cruïlla i parem una estona per esmorzar i recuperar forces. Una bona opció pels més caminaires seria retrocedir i tornar al lloc on ho havia el pal indicador. Des d’allà es pot continuar resseguint la serra de Miralles i anar al castell de Queralt, un altre excel·lent mirador carregat d’història. Però penseu que això ens allargarà la ruta uns 6 km. Un cop refets, nosaltres seguim endavant per la pista per la que veníem, fins a un petit replà amb una gran torra
elèctrica i un pal indicador. Seguim un moment la pista, cap a l’esquerra, i de seguida prenem un sender que surt a la dreta. Està marcat amb pintura vermella en una pedra. Anem de baixada, per un sender molt fàcil de seguir i per un fantàstic bosc de pi blanc on encara trobem força bolets de tota classe.
Ara anem a la recerca d’un lloc espectacular:

la Balma i la Font del Balç de Fontanilles. Es tracta d’una balma de grans dimensions, on l’aigua del torrent de Fontanilles hi salta per damunt Amb un efecte encisador. A l’interior hi ha una font i les restes d’un antic safareig per recollir l’agua de la font. Aquesta balma va ser habitada des del Neolític fins l’Alta Edat Mitjana.


Fetes les fotos de rigor i embadalits amb la bellesa d’aquest racó, ja toca emprendre el camí de tornada al castell de Miralles. Ho fem per pistes forestals, en alguns punts molt enfangades i plenes de bassals per les darreres pluges, i en suau ascens.
En arribar a la Font de Can Gol, deixem la pista, travessem l’espai de la font i seguim un corriol que, en moderada pujada, ens torna al castell de Miralles, on donem per finalitzada la sortida d’avui. Una ruta molt recomanable, per gaudir d’impressionants vistes i conèixer l’historia del castell, alhora que anem passant per racons encisadors. Els camins són de molt bon fer i hi ha molts pals indicadors que ens ajuden a seguir les rutes correctes.
Aneu en compte a l’estiu, cal portar aigua, les fonts seran seques. Esperem que us hagi agradat i fins la propera.


Aquesta excursió malauradament no la podreu veure a la TV ja que per problemes tècnics amb una targeta no hem pogut muntar-la. I per tant trobareu que tampoc està contemplada a la llista de sortides i tampoc al rànquing d'excursions.

dimarts, 11 de desembre del 2018

La Freixeneda


Dissabte 10 de novembre de 2018 (Josep Mª Baró)
Petita caminada a la Fageda de la Freixeneda i les Escletxes. Sortint del Collet de Collfred visitem la zona de la Freixeneda, coneguda també pel fenòmen geològic de Les Escletxes, un indret humit amb esquerdes, formant passadissos amb molsa a les parets i rocs. Un indret màgic.
PUNT D'INICI: Una vegada arribem a Vidrà, prenem la carretera estreta de muntanya que va a Sant Privat d'en Bas, passarem primer per la petita població de Ciuret, per continuar fins al Collet de Collfred (1.267 m.) on deixarem el cotxe al trencall a prop de l'indicador. Baixem des de la carretera per la pista forestal deixant a la dreta la casa de Collfred, seguim ara vorejant el mas de Casanova de Collfred en suau baixada seguint la pista.  Continuem fins al primer trencall de pistes, nosaltres aquí triem seguir les marques grogues, triant la pista de l'esquerra en suau baixada (per la dreta tornarem) Aquesta pista serà més fonda, però traspassa pels bonics camps d'Aiguavella on torbarem un sender que s'interna al Clot del Molí, travessarem el torrent per una zona fosca de roques amb molsa. 











Seguim les marques grogues (cal estar amatent, són molt separades) ara per pista a l'obaga, molt enfangada després de les pluges. Sortim a l'ampli camp de la Carrejada, ara ple de vaques, que travessem fins a sortir a la pista que ens portarà al mas de la Freixeneda, amb el seu gran freixe, un bon indret per esmorzar. Continuem pista amunt seguint les marques grogues, per pujar a la Creu de Freixeneda (1.277 m.)on les deixarem. Deixem el trencall de l'esquerra que baixa al Sallent i continuem per la pista que va al Coll de Ciuret, ara passant pel Serrat d'Artigues, continuem una estona fins al primer trencall a la dreta, una pista en desús que puja, farem un parell de ziga zagues fins a arribar-nos al punt alt de la ruta, el Coll de l'Home Mort (1.353 m.)











Baixem suau fins al Ras de la Freixeneda, una vegada voregem el prat, tombem a l'esquerra per sortir de seguida a l'entrada de les Escletxes de Freixeneda, un fenomen geològic d'estretes esquerdes amb rocs i molsa, per on entrarem i sortirem, gaudint d'un espai màgic. 










Ara de tornada farem l'itinerari típic, baixem per la fageda fins a la pista, que agafarem amb direcció esquerra, no trigarem a trobar-nos amb una misteriosa barraca de fusta que sembli sortit d'alguna pel·lícula, seguirem la pista, nosaltres per fer alguna petita variació la deixarem un moment per baixar al Clot del Molí i tornar-la a agafar un poc més endavant. (però no és una drecera) Sense deixar la pista que travessa el bosc, continuem fins al punt del bucle de la ruta, per arribar-nos poc després al punt de sortida, Collfred. DISTANCIA: 12,40 quilòmetres - DESNIVELL 352 metres – 


divendres, 30 de novembre del 2018

Ermites de Blanes

Dimarts 3 octubre 2018 - Maria Clara Martínez
Aquesta ruta l’organitza el Centre Excursionista de Blanes, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Blanes. Es fa la primera quinzena de maig com a caminada popular. És una ruta circular, d’uns 18 km, sense altre dificultat que no sigui la seva extensió. Des d’aquest darrer any, també es fa una ruta més curta per aquelles persones que no els vagi bé caminar tant. Des d’aquí, agraeixo a la gent del Centre Excursionista de Blanes que ens van acompanyar, ens van obrir les ermites, i ens van aportar informació i detalls de la caminada.
Aquesta ruta ens permet conèixer les ermites i tot el seu valor històric i paisatgístic, les llegendes i moltes curiositats.
Comencem a l’ermita de Sant Francesc, als afores del poble, que ens ofereix una magnífica vista de la cala de Sant Francesc i es troba envoltada de pins, en un entorn bellíssim. Aquesta ermita va ser una iniciativa dels patrons de l’almadrava de Cala Bona, per una concessió de pesca.










Baixem a la cala de Sant Francesc i, per un tram recuperat de Camí de Ronda que passa a tocar del jardí botànic de Marimurtra, ens arribem a la bella població de Blanes. Aquí visitem la capella de l’Esperança, que va ser erigida fora muralles a prop del port natural, I l’Església Parroquial de Santa Maria, un magnífic edifici gòtic que es va construir entre 1350 i 1410. De l’estil gòtic inicial en conserva la façana i el campanar. El seu interior és magnífic. El presbiteri destaca per la seva harmonia i bellesa cromàtica amb l’altar major, el sagrari al fons, el baldaquí i les pintures murals al fresc, i la pedra del terra.











Seguim la ruta i visitem les ermites de la Mara de Déu de la Salut, integrada al pujol per la part del darrera i els edificis del voltant s’hi encavalquen fins al punt de compartir teulada. Nostra Senyora de l’Antiga, que la trobem citada d’abans del s.XIV. Va ser reconstruïda a l’horta del terme del castell de Palafolls, anterior el 1441, sota el patrocini de la comtessa Violant de Cabrera. Inicialment, era coneguda com a Nostra Senyora de la Riera o del port. De les set ermites de Blanes és l’única on se celebra missa gairebé a diari. Parlem de la capella més antiga de la població. 













A partir d’aquí, deixem el poble enrere i prenem direcció al Santuari del Vilar. Aquesta és l’ermita més allunyada del nucli urbà. Caminem primer a tocar de grans urbanitzacions, seguim per grans extensions de conreu esquitxades de grans masies, i més tard transitem per emboscats corriols, on hi predomina la verdor. El santuari es caracteritza per la temàtica marinera, ja sigui en gravats i pintures d'escenes de naufragis i tempestes de l'interior com en la decoració esgrafiada de llagostes, estrelles de mar i peixos del porxo. També aquí hi descobrim un magnífic interior, amb nombrosos exvots, en forma de vaixells penjant del sostre, fotografies i gravats, o el «Rem de Trenta-quatre (fa trenta-quatre pams i és una reproducció de l’exvot original de l’escriptor Joaquim Ruyra). El 3 de desembre de 1794, l'Ajuntament de Blanes i la major part dels blanencs, tement que els soldats francesos entressin a la vila, varen anar a buscar la Mare de Déu del Vilar per col·locar-la a l'església de Santa Maria. Emparant-se en la Mare de Deu feren el "Vot de Vila", prometent visitar el santuari del Vilar una vegada a l'any. Aquest vot s'ha anat complint fins avui, coincidint amb la diada de sant Rafel, quan fou retornada la imatge. Adossat al Santuari hi trobem un bar i algunes edificacions més. Aquest és un bon lloc per fer una parada i esmorzar una mica.











Deixem enrere el Santuari del Vilar i iniciem el retorn a la vila de Blanes. Tornem a caminar entre boscos, camps de conreus, arribem al poble i ens enfilem cap a l’ermita de Santa Bàrbara, que es troba enfilada al damunt d’un turó. Tot i tenir unes línies romàniques, les primeres referències de l’ermita són del s. XVI, quan apareix documentada l’existència del seu ermità i no hi ha cap document que acrediti la data de la seva construcció. Sembla que la torre de defensa també és d’aquesta època. Des de la torre avisaven amb tocs de campana perquè la gent tingués temps de refugiar-se i així evitar el perill que s’anunciava. Cal tenir en compte que durant el segle XVI i fins al final del XVIII la mar Mediterrània va ser focus de pirateria, i els senyals d’avis donats des de la muntanya de Santa Bàrbara salvaren moltes vides.










I per acabar la ruta, tan sols ens queda descendir uns metres, fins el collet, i pujar al castell i ermita de Sant Joan. L’ermita de Sant Joan apareix documentada des del s. XIII i segons les fonts fou edificada per ordre de Grau de Cabrera. Va ser erigida com a capella del castell de Blanes o de Forcadell a quasi 170 m. sobre el nivell del mar, però per manca d’espai es va edificar fora del recinte emmurallat. L’any 1958 es va restaurar gràcies a una campanya popular i l’artista M. Teresa Bedós hi va pintar uns El 2007 es van inaugurar unes pintures de la il·lustradora infantil Pilarín Bayés, i entre el 2010 i el 2013 l’Associació Estimem les Ermites va arreglar la teulada i l’espai de la sagristia amb el campanar. frescos mariners que envoltaven la imatge de Sant Joan Baptista. Ens trobem a quasi 170 metres d’alçada, en una privilegiada talaia des de la que tenim una extraordinària vista sobre Blanes.


I tan sols ens queda baixar fins als cotxes, i així donem per finalitzada la sortida d’avui. Esperem que us hagi agradat i us esperem a la propera.

dimarts, 27 de novembre del 2018

Miravet

Mª Clara Martínez (dissabte 20 0ctubre 2018)
Una fantàstica sortida per conèixer la vila de Miravet, la seva historia i el seu entorn. Aparquem els cotxes a la Plaça de l’Arenal, a l’entrada del poble, i des d’allà comencem a caminar pels estrets carrers del Poble Vell, el Núcli Històric, al qual s’ha d’accedir a peu. Els carrers són molt estrets i el pas de vehicles està restringit als veïns i serveis.











Comencem a pujar per un costerut carrer i trobem una portalada i un porxo, on antigament hi havia la porta que tancava la població. En alguns punts trobem unes plaques que marquen el nivell on va arribar l’aigua en alguna de les riuades més fortes que es coneixen del riu Ebre. Seguim carrer amunt, fins al mirador de la Sanaqueta, just davant de l’antiga església parroquial, i des d’on tenim una magnífica vista del riu i el meandre del Tamarigar.
L’església és un edifici renaixentista construït entre els segles XVI i XVII, per l’Ordre de l’Hospital, i a la seva façana es poden observar els forats ocasionats per les bales i la metralla de la Batalla de l’Ebre. En diferents llocs del poble encara queden les restes de les cases enrunades pels bombardejos i que ja no es van poder reconstruir, mut testimoni de l’infern que es va viure en molts dels pobles de la zona. Trobem un pal indicador i prenem direcció al castell.










Aquest castell és una fortalesa medieval, situat al cim d’un turó d’uns cent metres d’alt i que domina tota la població. El castell de Miravet va ser seu d’una de les comandes catalanes de l’ordre del Temple més importants. Respon a un model de construcció militar creat a Terra Santa i difosa a l’Occident europeu per l’ordre del Temple. El de Miravet és considerat un dels millors exemples d’arquitectura militar templera d’Europa. El camí per arribar al castell és de molt bon caminar i quasi una visita obligada, tant per les vistes com per la seva historia.
Seguim la caminada, i ho fem per un dels senders que pertany a un dels tres recorreguts que formen part dels senders «La Cameta Coixa», tres rutes que, des de Miravet, combinen la natura, la historia i el paisatge. Recuperades pel CEM, la Cameta Coixa organitza cada any la Cursa de Muntanya de Miravet.
Iniciem un moderat ascens, fins arribar al cim de la Covalta, un modest cim de 215 metres, però que domina l’entorn i ens permet gaudir d’excel·lents vistes. El sender que ens ha portat fins aquí és ple de trinxeres i restes de la Batalla de l’Ebre. De fet, va ser a Miravet, on els republicans van travessar l’Ebre i van iniciar aquesta batalla, la més llarga i sagnant de la Guerra Civil Espanyola.










Busquem un bon lloc, acompanyats d’excel·lents vistes, per fer una aturada, esmorzar una mica i recuperar forces. Iniciem el descens de la Covalta, fins a trobar una ample pista forestal, que comunica Miravet i el Pinell de Brai.
Però de seguida la deixem i en prenem una altre que ens surt de la nostra esquerra i que ens porta quasi a tocar l’aigua del riu Ebre.
Ara seguim un camí molt ben marcat, entre arbres fruiters i vegetació de ribera. Hortes, camps de fruiters, una exuberant vegetació i restes d’antigues construccions ens acompanyen fins arribar de tornada als peus de Miravet.
Un pujador esglaonat ens torna a situar a l’antiga església parroquial que ja havíem visitat abans, i no desaprofitem per tornar a passar pel mirador de la Sanaqueta i gaudir de les vistes. Desfem el camí que havíem fet al matí, pels estrets carrers de Miravet i aquí donem per acabada la caminada d’avui.










Però.... encara ens queden un parell de llocs per visitar. No ens hem pogut negar a una visita guiada al Palau de Miravet, Centre d’Art Joaquim Mir i Casal d’Hostes (allotjament turístic i per artistes). El Palau de Miravet és l’edifici civil més emblemàtic del Cap de la Vila (Nucli Antic), i ocupa un lloc privilegiat
davant mateix del riu Ebre, presidint l’entrada a la vila. Va ser palau i residència del Comanador de l’Ordre de l’Hospital.
En segon lloc, de visita obligada, és el conegut Lo Pas de Barca. Aquí hi trobem l’últim transbordador fluvial que permet creuar el riu Ebre entre Miravet i la C-12 (Eix de l’Ebre). Està format per dos llaguts, amb una plataforma de fusta al damunt i funciona sense motor, com des de fa segles, amb la força de l’aigua i les bones mans del barquer.


Hora de tornar al poble, caminant sense presses, gaudint de la pintoresca imatge del poble i dels petits racons com un embarcador, bon lloc per pescar o sortir a navegar amb canoa. Ara sí, que ja donem per acabada la sortida d’avui, molt senzilla i amb molt per veure i conèixer. Esperem que us hagi agradat i us esperem a la propera.

dilluns, 19 de novembre del 2018

Clot de Vilamala

Mª Clara Martínez (dissabte 6 d'octubre de 2018)
Una ruta sensacional per la zona nord de la comarca del Solsonès.
El terç nord d’aquesta comarca és part del Prepirineu, amb altituds que van dels 800 als 2.300 m. Les principals serralades que s'hi troben són les del massís del Port del Comte, la serra d'Odèn, la serra del Verd i la Serra de Busa. Al fons de la vall, Sant Llorenç de Morunys i el Pantà La Llosa del Cavall. En tota aquesta zona tenim una gran quantitat de rutes per fer i llocs per visitar. Sant Llorenç de Morunys, centre neuràlgic de la zona i punt de partida de moltes sortides, des d’aquí podem fer la Ruta Verda fins les fonts del Cardener; podem fer el Serrat del Verd; la Serra de Busa; el Santuari de Lord... A l’hivern podem gaudir de la magnífica estació d’esquí del Port de Comte, amb impressionants vistes des del Pedró dels Quatre Batlles, i un munt de coses més. Aquest territori està format bàsicament per conglomerat, i en molts moments ens recorda el massís de Montserrat, el Montcau i la Mola o Sant Llorenç del Munt i l’Obac.










El punt d’inici de la caminada d’avui és l’Hostal del Vent (que es troba mig enrunat). Per arribar-hi, ho hem fet per la carretera que des de Solsona va al Coll de Jou passant per Lladurs. L’Hostal del Vent és al punt quilomètric 17’5. Aquí deixem els cotxes i comencem a caminar tot seguint el GR-7, uns 3’5 km en paral·lel a la carretera, fins arribar a un mirador en un revolt molt tancat de la carretera. Ens trobem just als peus de l’imponent Tossal de la Creu del Codó i gaudim d’unes impressionants vistes de les serres de Busa, Bastets, Rasos de Peguera, Ensija, Serra del Verd... I el Clot de Vilamala (el torrent que passa pel seu fons és el Torrent de Junts), que s’enfonsa als nostres peus, encaixonat entre la Serra Curta i la Serra Llarga, i el Serrat de Les Pinasses, i que ens disposem a visitar. Seguim una pista que surt del mirador i anem avançant fins que, a uns 800 metres trobem una fita que ens senyala un corriol a l’esquerra. L’hem d’agafar i seguir-lo. Encara que hi ha punts que sembla una mica perdedor, hi ha moltes fites i és fàcil de seguir.











Arribem a la part alta de la Serra Curta i podem arribar fins el seu extrem des d’on tindrem una magnífica panoràmica de tot el Clot de Vilamala. Retrocedim fins a retrobar las fites i iniciem el descens fins el fons del clot. En aquest tram de recorregut passem pels Encantats, Un tram encaixonat entre altes parets de conglomerat on hi ha una sèrie de coves o forats a mitja paret, del tot inaccessibles des del terra. Per la seva forma i situació, semblen uns ulls que ens estan vigilant....











Al poc d’arribar al fons del clot, una inscripció ens confirma que ens trobem en un lloc ric en llegendes i extraordinàriament feréstec: «La Vall Infernal» En alguns punts hem de travessar el torrent, que no ens comporta cap problema per que està del tot sec. Seguim avançant pel fons, per un camí amb marques blanques i verdes i amb moltes fites. Impossible perdre’s...
Anem pujant i baixant, per un exuberant bosc, amb molts arbres i matolls. Trobem algun pas una mica més complicat i fins i tot equipat amb una corda, però en general sense més complicacions.











L’últim tram del recorregut, més o menys un quilòmetre, el fem pel llit del torrent, per terreny molt pedregós i ple de còdols de tota mida, fins que ens topem amb uns grans blocs de conglomerat que semblen barrar-nos el pas. Pot ser és el punt més delicat i a l’hora divertit. Es tracta de grimpar, desgrimpar i passar per entre aquest blocs de pedra de la millor manera que podem. Un dels companys porta una corda que ens va anar de meravella per salvar un desnivell força important....
Uns pocs metres després d’aquest pas complicat hem d’estar atents, en un gir del torrent a l’esquerra trobarem unes fites, a la dreta, que ens marquen el sender de pujada.
Iniciem el camí de retorn als cotxes, però haurem de remuntar uns 450 metres en uns 2 km. La puja és forta i ens fa esbufegar, però ens ho agafem tot xino-xano, gaudint d’alguns miradors naturals que sobresurten i que ens continuem meravellant amb les espectaculars vistes.... I així, passet a passet, arribem a una pista que hem de seguir cap a la dreta i en pocs moments ja som als cotxes.


Caminada de dificultat mitjana, els desnivells són força importats, no recomanable de fer si el terreny és moll o hi ha previsió de pluja; la pedra es pot tornar perillosament relliscosa o podríem tenir una sobtada avinguda d’aigua.... Esperem que us hagi agradat i us esperem a la propera.