dimecres, 22 de febrer de 2017

Massís del Montnegre

Dimecres 1 febrer 2017 (text i fotos: Mª Clara Martínez)
En aquesta hem descobert alguns dels racons més coneguts del Montnegre, alhora que hem gaudit dels seus canviants paisatges i la seva exuberant vegetació.
El Montnegre és un conjunt muntanyós que forma part de la Serralada Litoral. Constitueix la secció més alta de la serralada de Marina amb 760,3 metres d'altitud al Turó d'en Vives. El seu nom prové de la foscor dels seus boscos d'alzines, i junt amb El Corredor, es un parc natural que forma part de la Xarxa d'Espais Protegits promoguts i gestionats per la Diputació de Barcelona.


El punt de sortida es Sant Martí de Montnegre. Som al cor del que fou l’antic poble de Montnegre, absorbit per Sant Celoni abans de la Guerra Civil. Aquest petit nucli està format per masies disperses, i Sant Martí n'era la seva església parroquial. De l'antic castell no en queda pràcticament cap rastre.
En aquest lloc es respira pau i tranquil·litat, i gaudim d'unes esplèndides vistes del Montseny. Iniciem la ruta dirigint-nos al turó Gros, el segon punt més alt d'aquest massís. 


De camí d'aquest cim ja veiem que la vegetació es molt canviant i variada. Algunes alzines i suros, castanyers, roures i dalt la carena petits boscos de faigs. La humitat que aporta la proximitat del mar fa possible que aquests tipus de boscos es desenvolupin amb un gran esplendor.
Dalt del cim arrodonit, una alta torre de vigilància d'incendis que es troba tancada. Sense perdre massa temps ens encaminem cap a l'ermita de Santa Maria de Montnegre. Deixem la part alta i a mesura que anem baixant creuem zones amb molts roures, castanyers i avellaners.


 









L'ermita de Santa Maria de Montnegre, construïda fa tres segles, va ser derruïda durant la Guerra Civil. No més en quedaven tres parets en peus, i gracies a una iniciativa popular es va poder rehabilitar. Aquesta ermita es troba envoltada de grans roures. De fet, el més gran de tots, va caure el gener de 2010 a causa d'un temporal. Aquest era un arbre monumental de més de dos-cents anys, i catalogat com un dels roures més grans de Catalunya. Ara, en el seu lloc, s'ha plantat un de nou.
Seguim el nostre camí, per pistes forestals fàcils de transitar i per senders que ens endinsen en la foscor d'un atapeït bosc amb un sotabosc quasi impenetrable. Arribem a una important cruïlla de camins que forma una petita explanada. Al mig hi ha un gran pal amb múltiples i i molt curiosos indicadors: des de la distància al sol, a la de la farmaciola que hi ha al costat. Aquest pal indicador es un punt de referència per a molts excursionistes i sobretot pels ciclistes, que l'han batejat amb el nom del «tòtem». Aquest es un bon punt per fer un most i carregar piles. 
Un parell de km més i arribem al petit nucli d'Hortsavinyà, presidit per l'església parroquial de Santa Eulàlia o Sant Llop. Format també per masies disperses i algunes urbanitzacions, en aquest punt hi trobem l'escola i un punt d'informació del parc, que per davant te una explanada amb taules i bancs. En tot aquest indret es respira una gran pau i tranquil·litat.



         

No ens podem encantar i seguim el nostre camí, prenent altura i gaudint de boscos de pins.  Arribem al coll Obert i iniciem el descens cap a la riera de Fuirosos, passant per l'antiga masia de can Lari, ara mig ensorrada i que es fa servir per tancar un ramat.
Al llarg de la riera de Fuirosos anem descobrint petits racons de gran bellesa: petits salts d'aigua, envoltats de molses i una densa i exuberant vegetació, ara típica de ribera. El pantà de la Brinxa es un embassament artificial, ara ple a besar gracies a les darreres pluges. Es el mes gran dels quatre que es van construir per assegurar-se tenir aigua per regar els conreus la masia de can Riera. Ara està en desús, però conserva la resclosa i constitueix un important hàbitat per una gran diversitat de fauna, alhora que ens ofereix un racó de gran bellesa paisatgística.
Seguim vorejant la riera de Fuirosos, fins la masia de can Riera. Aquesta era, en els seus temps d'esplendor, una de les mes grans i importants de la zona, envoltada de grans camps de conreus, i que formava part d'un altre petit nucli de població format per diverses masies escampades per la muntanya: Fuirosos.
L'ermita de Sant Cebrià de Fuirosos es troba uns 600 metres mes endavant, però està del tot enrunada i engolida per la vegetació i desistim d'anar a veure-la. Som a la part mes baixa del nostre recorregut i hem d'iniciar l'ascens per tornar a Sant Martí de Montnegre, on hem deixat els cotxes aquest matí.
Aquest darrer tram de camí es en fort ascens, per un bonic sender que travessa boscos d'alzines, castanyers i roures. Estem una mica cansats, però no tardem en arribar a Sant Martí, punt d'inici i final de la sortida d'avui.

                       

Aquesta ha sigut una ruta una mica llarga, divuit kilòmetres i mig, però en la que hem gaudit de magnífics racons i d'una canviant i profunda vegetació. Per la gran quantitat de camins que es creuen per tot arreu, es por escurçar, allargar o retallar per molts llocs, i adaptar-la a les necessitats de tothom.
Molt recomanable a la tardor, quan els castanyers, faigs i avellaners es tenyeixen del color del foc i perden les fulles.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Títol:
Escriu: