dilluns, 24 d’abril de 2017

Escornalbou

Riudecanyes – Duesaigües – l'Argentera – Castell d'Escornalbou – Vilanova d'Escornalbou  (Dissabte 11 març 2017)  Mª Clara Martínez

Per fer la ruta d'avui ens hem desplaçat a la comarca del Baix Camp, al municipi de Riudecanyes. No es una ruta circular. Comencem a Riudecanyes i finalitzem la caminada a Vilanova d'Escornalbou. Per tant, ens toca aplicar la logística dels cotxes. Hem fet un recorregut de 13'5 km i 610 metres d'ascens acumulat i 575 metres de descens acumulat. En conjunt una caminada gens difícil de fer, sense passos complicats i per camins ben fresats. Apropiada per a qualsevol persona mínimament acostumada a caminar.
Iniciem la caminada al aparcament que hi ha a l'entrada del poble de Riudecanyes, en el que hi destaquen l'església parroquial de Sant Mateu i el Parc de les Glaneres.











Travessem el poble i arribem al pantà. Des de la presa tenim una bonica vista de tot el pantà. Si el dia es clar, podem contemplar un curiós efecte anomenat «els tres blaus»: el de les aigües del pantà, el del mar i el del cel. L'anem vorejant per un camí molt a prop de l'aigua, envoltats de vegetació i que ens permet admirar la bellesa de les muntanyes reflectides en les tranquil·les aigües.
Deixem el pantà i enfilem una pista que ens porta al següent poble: Duesaigües. Des de lluny ja en podem admirar els dos grans viaductes que salven els barrancs del poble. Són dos monumentals ponts de pedra amb 14 arcades l'un i 9 arcades l'altre. La part central del viaducte més llarg va ser volada durant la Guerra Civil i encara es pot veure la marca. Fem un tomb pels carrers d'aquest poble, la plaça de l'església, i un mirador des d'on tenim una esplèndida vista del viaducte. 











Amb una mica de paciència veurem passar-hi un tren. Continuem fent camí, i prenem rumb a l'Argentera. El terreny és principalment de garriga, però també hi trobem alguns conreus, principalment avellaners, oliveres i vinyes. Com fet curiós de l’Argentera cal destacar la construcció del túnel de ferrocarril de l'Argentera, de més de 4 km de llargada, que va ser el túnel més llarg de la península ibèrica fins el 1957, any en que es va inaugurar la nova línia ferroviària de Zamora a Galícia.
Aquest petit poble es troba enlairat en un turó, i ja comencem a albirar el castell d'Escornalbou, al cim de la muntanya del mateix nom.
Deixem enrere el poble i iniciem l'ascens a la muntanya d'Escornalbou. El desnivell es important, però la seva bellesa ens recompensa de tot l'esforç.
A mig camí trobem un desviament que ens porta a la Font del Galàpet. Malauradament, la font està quasi seca. Tornem al camí principal i no tardem en arribar a la part més alta de la muntanya. Primer al mirador de Puigferrós. Pugem a un petit turó i un cop a dalt les vistes son esplèndides: el Camp de Tarragona, les serres de l’Argentera, Montsant i de la Mussara, el coll de la Teixeta, les muntanyes de Prades, Cambrils, Tarragona, Salou... I ja som a tocar del Castell Monestir d'Escornalbou.











El Castell d'Escornalbou és una mansió senyorial que ajunta monestir (Sant Miquel d'Escornalbou) amb castell. El conjunt arquitectònic és format per un castell primigeni i l'antiga canònica agustiniana, més tard franciscana de la baronia d'Escornalbou depenent de l'arquebisbat de Tarragona.
A l'interior del conjunt s'hi apleguen interessants col·leccions de gravats, ceràmica i objectes de tota mena, així com una notable biblioteca. Els elements més importants del conjunt són l'església romànica, les restes de la sala capitular i el claustre, així com l'habitatge del Sr. Toda, curosament restituït. Per darrera de l'edifici en surt un camí que porta a la part més elevada de la muntanya, i on hi ha l'ermita de Santa Bàrbara. Des d'aquest punt tenim unes fantàstiques vistes del conjunt arquitectònic del castell i una panoràmica excel·lent de tot el paisatge.
També podem fer una passejada pel Camí dels Frares, als peus d'aquesta ermita i que dóna el tomb a la muntanya, passant per diferents miradors i també entre grans roques amb impressionants formes capritxoses esculpides pel vent. En aquest camí hi trobem l'ermita de les Tres Verges, la cova Josefina i la font Sarraí, entre d'altres elements destacables.
Acabada la visita a aquest imponent conjunt arquitectònic i a la resta d'elements dels seu entorn, iniciem el descens i ens dirigim al poble de Vilanova d'Escornalbou. En aquest petit poble envoltat de muntanyes, hi destaca l'església de Sant Joan. 


També hi destaquen alguns gran masos, la font de l'Arc o el Mas Munté, les escoles velles i la cooperativa. L'edifici de la cooperativa ha estat rehabilitat per a acollir-hi el centre d'interpretació de l'oli, d'acollida al visitant i de promoció local. S'hi pot visitar el museu on hi ha tota la maquinària antiga que s'utilitzava per elaborar l'oli i també comprar oli, moscatell, vermut i les galetes típiques de Vilanova: "Bouets de Vilanova". S'hi pot trobar també tot tipus d'informació turística de la zona, on menjar, on dormir, quines excursions fer,...


I en aquest punt donem per finalitzada la sortida d'avui. Una sortida que de ben segur farà les delícies d'aquells que es decideixin a sortir a fer un tomb per aquesta zona.

divendres, 21 d’abril de 2017

Puig de les Aligues i Castell de Curull

Sortida entre setmana el passat dijous 9 de març per fer una excursió per la zona de Vidrà i alguns dels seus atractius.
Començem doncs a Vidrà, un municipi de la comarca d'Osona però pertanyent a la provincia de Girona. Està format per un grup de cases repartides en un parell de carrerons i una placeta. A la part alta hi trobem l'esgslésia de Sant Hilari que fou renovada entorn del 1780. De l'antic edifici romànic en resta només el mur de migdia, que es deixà per aprofitar-lo en la nova construcció de caràcter neoclassicista. 












Ens dirigim de primeres cap al nucli de la Creu de l'Arç situat a uns 500 metres del centre, seguint la mateixa carretera i passant per la masia del Cavaller.
Hi destaca el roure de la Creu de l'Arç, un arbre monumental realment espectacular.
En aquest punt ja deixem la població tot passant per l'ermita de Santa Bàrbara, molt petita, però situada en un indret preciós.
Seguim per el camí de la Vila Vella que ens porta a trobar-nos amb el riu Ges, afluent del Ter. Seguim una estona el PR C-47 (camí vora Ges) i el deixem tot enfilant la riera de Sant Bartomeu cap a Can Portella i Can Puig.
Ens trobem ja dins el terme municipal de Sant Pere de Torelló i a la cara nord de la Baga de la Serra de Curull. A les vistes de Can Barraca comencem a pujar cap al coll de la Coma. Aquí agafem un corriol que ens porta a un dels cims emblemàtics d'aquesta serra, el Puig de l'Aliga o Puig de les Aligues a 1.342 metres d'alçada. Per arribar-hi em fet una forta pujada i fins i tot en algun punt cal ajudar-se de les mans. L'esforç val la pena, les vistes son impressionants.


Tornant al coll, ens hem acostat fins a la casa de la Coma del Coll on s'hi va refugiar el bandoler Ramon Felip, cap de trabucaires.
Recuperem el coll per anar per la banda obaga de la carena en direcció ponent per un camí ben clar que planeja. Al cap de poca estona ens trobem sota el Puig de Curull i a continuació el Castell de Curull, un altre dels nostres objectius de la excursió.  La veritat és que costa de trobar ja que en queden molt poques restes i ens hem de refiar de les coordenades.
Hi ha referències des de l'any 1020.

Tornem a caminar, ara de baixada direcció a la Salgueda i Espaulella, dues grans masies actualment deshabitades. Continuem baixant cap el clot del Pollastre on hi trobem l'imponent Salt del Molí. És realment espectacular i hi sol haver força aigua. Destaca per la seva alçada d'uns 20 metres i també per la seva amplada.  També hi trobem les restes de fins a tres molins que aprofitaven molt be el desnivell del salt per anar recuperant l'aigua.
Seguim el camí amb les marques grogues i blanques del PR i ens trobem un altre element arquitectònic d'interès: el pont de Salgueda, d'origen romànic.












Ja només ens queda enfilar camí amunt per retornar al poble de Vidrà on ens hem fixat, amb la calma que es mereix, amb la masia del Cavaller de Vidrà, considerada una de les més importants del principat.
És un edifici de gust clàssic, amb una mica de barroc. Els seus inicis es remunten al segle XIII. Una bona excursió molt recomanable.

dilluns, 10 d’abril de 2017

Volcans de la Garrotxa

Dissabte 25 febrer 2017 (Mª Clara Martínez)
En aquesta ruta hem pogut admirar i conèixer alguns dels volcans més famosos de la Garrotxa, alhora que hem gaudit de la bellesa del paisatge d'una part d'aquesta terra de mala petja, com es coneix a la Garrotxa, fent referencia a que és un territori rocallós, ple de cingleres i estimballs i de difícil caminar. Ens hem mogut pel Parc Natural de la Zona volcànica de la Garrotxa, el millor exponent de paisatge volcànic de la península Ibèrica, amb una quarantena de cons volcànics molt ben conservats i més de 20 colades de laves basàltiques.











Iniciem el recorregut al poble de Santa Pau. És un poble petit, però amb molta història, que queda reflectida en el seu conjunt historicartístic d'origen medieval. Com elements principals hi destaquen el castell, de l'època feudal; la Plaça Major, plaça porticada anomenada Firal dels Bous, perquè té el seu origen en un firal de bestiar; l'església de Santa Maria, la Plaça de la Vila Vella, i molts més edificis i construccions que donen un toc quasi màgic a aquesta població.
Deixem enrere Santa Pau i travessem grans camps de conreu que comencen a verdejar, tot vorejant el volcà Rocanegra. En alguns punts del camí en podem apreciar les grederes, on queda al descobert la negra roca volcànica.
De mica en mica anem deixant els camps i ens endinsem en un bonic alzinar que ens enfila cap el cim del volcà de Santa Margarida, on s'hi amaga l'ermita de Santa Magdalena en el seu interior. Es una ermita d'estil romànic que va ser destruïda pels terratrèmols de 1427-1428. 











Més tar va ser restaurada i ara és un monument inventariat a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Vista l'ermita i l'interior del cràter, seguim el nostre camí, fins l'església romànica de Sant Miquel Sacot, que és l'església del petit nucli disseminat de La Cot, pertanyent a Santa Pau.
Torna a canviar el paisatge. Ara trobem roures i més camps de ferratges, amb algunes imponents masies disperses. Anem fins a tocar de la fageda d'en Jordà, on passem per davant les portes de la Cooperativa La Fageda, que es dedica principalment a l'elaboració de iogurts, i que la seva finalitat és la integració social de les persones de la comarca de la Garrotxa que pateixen discapacitats intel·lectuals o trastorns mentals.
Travessem la fageda d'en Jordà. Aquest es un bosc impressionant de fajos, el més important de Catalunya i l'únic que s'estén sobre un terre d'origen volcànic, amb blocs de lava encara visibles. De fet, s'assenta damunt d'una colada de lava que va expulsar el volcà del Croscat, la qual ofereix un relleu accidentat, amb abundants prominències molt característiques, que poden aconseguir més de 20 m. d'altura i que rep el nom local de tossols.
Malgrat que es hivern i els fajos no tenen fulles, el paisatge es encisador. Es precisament aquesta nuesa dels seus arbres que fa que els troncs ressaltin amb força de la catifa de fulles que cobreix el terra.
Gran quantitat de pistes i senders es creuen per tot arreu, tots ells molt ben senyalitzats. En aquest entorn es poden fer diferents recorreguts, adaptant-los a voluntat a cadascun dels seus visitants.
Sortim de la fageda, travessem la carretera i voregem el darrer volcà que visitarem avui, el Croscat. Aquest és el més jove de la zona volcànica de la Garrotxa. El seu cràter té forma de ferradura i fa uns 600 m de llargada per 350 m d'amplada màximes. Un sender ens porta des de can Passavent, el Centre d'Informació del Croscat, fins la part central del volcà, l'anomenada placeta, on podem observar com és el volcà per dins. Les extraccions de gredes que ha sofert durant molts anys han obert el tall que veiem. Són les anomenades grederes. Els colors originals són els més foscos (negre i gris) i posteriorment adopten les tonalitats vermelloses i ataronjades a causa de les reaccions d'oxidació. 










Aquest volcà té un gran interès científic i educatiu, perquè es troben a la vista els diferents estrats amb el seu acoloriment, degut a les extraccions de greda, i que van ser el principal motiu de les mobilitzacions populars que van provocar que el Parlament de Catalunya, l'any 1982, aprovés la creació del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa.
Ja tan sols ens queda tornar al Centre d'informació del Croscat i tornar a la carretera, on donarem per finalitzada la sortida d'avui.


Una ruta de fàcil caminar, d'uns 13 km amb no massa desnivell, que la fan apta per a qualsevol persona mínimament acostumada a caminar. I sobretot, molt recomanable, especialment a la tardor, quan els boscos de fulla caduca s'omplen de colors i es tenyeixen de foc. Els diferents elements arquitectònics que trobem al nostre pas, i l'interès geològic de l'entorn, també la fan molt apropiada per descobrir l'historia de la zona.
Fotos: Julio Santiago

dimarts, 4 d’abril de 2017

Sant Aniol d'Aguja

Visitar la Alta Garrotxa és assegurar una bona excursió. I així va ser, el passat dilluns 20 de febrer. Vàrem fer una de les sortides clàssiques de tot excursionista, fins a Sant Aniol d'Aguja. Un dels indrets alhora més emblemàtics.
Sortint de Sadernes es pot anar seguint la riera de Sant Aniol. Nosaltres però hem volgut visitar algunes coves, ja que estem davant una zona espeològica interessant. Hi trobem la cova del Bisbe i la dels Ermitons, o la de les Monges.  La del Bisbe té 68 metres de recorregut.











Un cop vistes algunes de les coves recuperem el recorregut per la vora de la riera a l'alçada del pont de Valentí. Seguint riu amunt, algun cop l'hem de travessar i en aquest cas ens ha costat força ja que les darreres pluges han fet pujar el cabal. Un cop s'arriba a la resclosa del Gomarell, seguim amunt per un dels trams més espectaculars amb gorgs i basses realment de postal. A l'estiu l'aigua convida a fer una remullada. 
Finalment arribem a Sant Aniol d'Aguja on hi veiem una ermita i l'antic refugi que s'està reconstruïnt, i una font.
L'ermita és romànica del segle XI i és la més antiga de tota l'Alta Garrotxa. LLoc d'inspiració de l'escriptor Marià Vayreda a finals del segle XIX per la novel·la que dona atractiu al lloc, la Punyalada. El diumenge de Pasqua Granada s'hi celebra l'Aplec de Sant Aniol de tradició centenària.
Aigües amunt arribariem fins al salt del Brull, però avui l'abundant aigua no aconsellava passar-hi ja que s'ha de seguir el curs del riu.
Si que hem vist el gorg Blau o Fosc, que és magnífic.  











A partir d'aquí hem agafar el GR 11 per no fer la tornada per el mateix recorregut. Un camí que es va enfilant i ens ofereix una visió aèrea de tota la vall que hem recorregut.
Cal passar per el Salt de la Núvia o Malpàs de la Quera, que com diu el nom és un tros del camí, força aeri i en alguns llocs impressionant i cap parar atenció. També està lligat a una llegenda. 
Seguint camí passem per la Quera, una antiga casa pairal que està en runes. Tenia aires de fortalesa i església incorporada.
I seguint arribem a un altre dels punts emblematics de l'Alta Garrotxa: Talaixà.
És un punt de creuament de molts camins i possibles excursions. Ens trobem davant un antic poblet abandonat amb quatre cases. Encara es pot veure l'església parroquial de Sant Martí. L'edifici actual correspon al segle XVII.
Ja només ens queda tornar cap al pont d'en Valentí amb una forta baixada.
Una construcció medieval de dos arcs de mitja punta, antigament pas freqüentat per contrabandistes, carboners i traginers.
De tornada a Sadernes podem gaudir de l'església de Santa Cecília de Sadernes. Temple edificat entre els segles XII i XIII. Posteriorment fou sobrealçat i fortificat. Una sortida explèndida que cal fer algun dia.


dilluns, 20 de març de 2017

Sant Pere de Rodes

El passat 11 de febrer vàrem fer una magnífica sortida a la comarca de l'alt Empordà, dins el Parc Natural del Cap de Creus i visitant el Monestir de Sant Pere de Rodes.
El punt de sortida el vam fer des de la població de El Port de la Selva, molt tranquila en aquesta època de l'any. Després de tafanejar una mica per els seus carrers i per el port, hem començat a caminar per un primer tram de Camí de Ronda, on el mar és el protagonista fins al punt que a l'esquerra, ens enfilem cap a la vall de Santa Creu. Anem deixant el mar per endinsar-nos en paisatges de pedra seca i conreus de vinyes tot fent un tram de camí ramader.












El veïnat de la Vall de Santa Creu encara conserva carrers estrets i costeruts sobre roca viva. Hi destaca l'església de Sant Fruitós que data del segle XVII on hi ressalta un campanar d'espadanya.
El camí continua amb una pujada exigent per la carrerada de Cloells on anem trobant abeuradors i corrals com els d'en Marcelet construits amb pedra seca.
Més amunt trobem algun antic mas i mica en mica ens acostem al conjunt Monumental de Sant Pere de Rodes. Primer trobem l'església de Santa Helena d'origen pre-romànic i amb una torre campanar de gran singularitat.












Al seu voltant hi ha les restes del poblat medieval de Santa Creu. Seguint un camí molt ben condicionat ens acostem al Monestir. 
Aquest cenobi sen tenen notícies del 878, quan era una humil cel·la monàstica. Durant la primera meitat del s. X ja va ser una abadia independent. L'element més important del monument és l'església, obra cabdal i única en el seu tipus dins del romànic català.














També són destacables la  torre de defensa i el campanar, així com els dos claustres superposats i les restes de decoració pictòrica mural.
Abans de continuar ruta val la pena pujar al Castell de Sant Salvador de Verdera, a 670 metres d'alçada. Fixeu-vos que hem començat a peu de mar, per tant hem fet un bon desnivell.
Al cim es conserva una església i una estructura de planta rectangular que hi queda arrossada i les restes de les muralles.
Les vistes son excepcionals. Per un cantó el Port de la Selva i Llançà i gran part del Cap de Creus. I per l'altre, tot i que avui la boira ho ha impedit, el golf de Roses i part de l'Empordà.











Tornem a baixar cap al Monestir per seguir camí en direcció a la Selva de Mar on hem acabat la excursió.
Un petit municipi amb molta riquesa de paisatges i amb un important patrimoni arquitectònic que ens permet conèixer la història d'aquest indret.
Destaquen quatre torres de les antigues muralles dels segles XVI-XVII, època en que sovintejaven els atacs de la pirateria.


Una excursió molt interessant combinant mar i muntanya, en una època que no està masificat i es pot gaudir de molta calma.

dissabte, 25 de febrer de 2017

Sant Martí de Tous

Dissabte 4 febrer 2017 (Mª Clara Martínez)
Avui ens hem desplaçat a la comarca de l'Anoia, en concret a Sant Martí de Tous, per fer un recorregut per alguns dels seus racons més coneguts.
Aquesta es una ruta no massa llarga, uns 11'5 km i poc més de 300 metres de desnivell acumulat, cosa que la fa molt assequible per a la majoria de la gent. Fins i tot per anar amb mainada.
Iniciem la caminada al poble de Sant Martí de Tous. D'aquest poble en cal destacar el castell, que actualment es un gran casal residencial fortificat, considerat Bé Cultural d'Interès Nacional. Aquest castell es troba al cim d'un turó, a 455 metres d'altitud, dominant a l'esquerra la riera de Tous.


Un altre element important és l'església parroquial, protegida com a bé cultural d'interès local, amb una gran creu de terme a la plaça que hi ha davant la seva entrada. I també destacar del poble el Festival de Llegendes de Catalunya, que s'hi celebra des de l'any 2010, el primer cap de setmana de juliol. I es que la vila té al seu darrera gran quantitat de llegendes populars que s'han anat transmetent de generació en generació.
Sortim del poble i, per una pista forestal de molt bon caminar, ens dirigim al Santuari de la Mare de Déu de Sentfores, enlairat en un turó. El lloc és ideal per fer una aturada i contemplar les esplèndides vistes que s'obren als nostres ulls. Una font d'aigua potable, un mirador, una explanada i lavabos. No hi ha excusa per no pujar-hi a fer un berenar o a passar una bona estona.











Travessem alguns boscos i grans camps sembrat de farratge i que ja comença a verdejar. També trobem plans amb ametllers, i les típiques barraques de pedra seca. Passem per darrera el mas de can Vidal i comencem a resseguir la Riera de La Fou, per un bonic sender i envoltats de plantes típiques de les zones humides. A la Font de la Fou hi trobem un racó amb molt encant. Un cap de cérvol de pedra, encastat a la roca en fa de brollador, i tot el lloc es cobert de molses i envoltat d'espessa vegetació.
Una mica més endavant descobrim la Cova del Diable, una gran bauma que amaga el forat d'entrada d'aquesta cova. L'entrada es molt estreta, és una gatera que, un cop dins, es fa molt més espaiosa.
Sense perdre de vista el curs d'aigua, seguim el camí fins arribar a un racó d'espectacular bellesa: el Salt de La Fou, o el Toll Gran.
La Riera de La Fou, en aquest lloc, crea en el seu recorregut una sèrie de tolls, entre els quals destaca el Toll Gran, i rierols que tots junts formen un paratge humit en mig d’una població de secà com és Tous.











El Toll Gran és impressionant. Des de més de vint metres d'alçada, les aigües de la riera cauen formant un gran i profund toll. Ens passaríem hores contemplant aquesta meravella de la natura, però hem de continuar el nostre camí. Abans de deixar enrere del tot la riera, encara en podem gaudir dels seus saltants d'aigua des d'un mirador que, a més d'una vista diferent del Toll Gran, ens mostre unes bones vistes de tot l'entorn.
Tornem a caminar per ample i còmoda pista forestal i arribem a l'Aubereda, un disseminat del municipi de Sant Martí de Tous, format per diverses masies disperses. En destaca el mas de l'Aubereda, considerada la masia més antiga de l'Anoia. Pel seu voltant s'han trobat peces d'època neolítica, ibèrica i romana, i conserva en el seu interior elements molt antics. També, en la seva restauració, es van trobar espitlleres defensives. Els camps de farratges alternen amb els d'ametllers. Una mica més endavant hi ha una zona d'acampada. El lloc és molt adequat tant per trobades de grups nombrosos com per grups petits; disposa d'instal·lacions i refugi.
I en pocs moments tornem a tenir el poble de Sant Martí de Tous a la vista. Ja ens queda poc per ser al poble de tornada.



Una esplèndida ruta per gaudir en família de tots aquest racons que, de ben segur, faran les delícies de tothom.

dimecres, 22 de febrer de 2017

Massís del Montnegre

Dimecres 1 febrer 2017 (text i fotos: Mª Clara Martínez)
En aquesta hem descobert alguns dels racons més coneguts del Montnegre, alhora que hem gaudit dels seus canviants paisatges i la seva exuberant vegetació.
El Montnegre és un conjunt muntanyós que forma part de la Serralada Litoral. Constitueix la secció més alta de la serralada de Marina amb 760,3 metres d'altitud al Turó d'en Vives. El seu nom prové de la foscor dels seus boscos d'alzines, i junt amb El Corredor, es un parc natural que forma part de la Xarxa d'Espais Protegits promoguts i gestionats per la Diputació de Barcelona.


El punt de sortida es Sant Martí de Montnegre. Som al cor del que fou l’antic poble de Montnegre, absorbit per Sant Celoni abans de la Guerra Civil. Aquest petit nucli està format per masies disperses, i Sant Martí n'era la seva església parroquial. De l'antic castell no en queda pràcticament cap rastre.
En aquest lloc es respira pau i tranquil·litat, i gaudim d'unes esplèndides vistes del Montseny. Iniciem la ruta dirigint-nos al turó Gros, el segon punt més alt d'aquest massís. 


De camí d'aquest cim ja veiem que la vegetació es molt canviant i variada. Algunes alzines i suros, castanyers, roures i dalt la carena petits boscos de faigs. La humitat que aporta la proximitat del mar fa possible que aquests tipus de boscos es desenvolupin amb un gran esplendor.
Dalt del cim arrodonit, una alta torre de vigilància d'incendis que es troba tancada. Sense perdre massa temps ens encaminem cap a l'ermita de Santa Maria de Montnegre. Deixem la part alta i a mesura que anem baixant creuem zones amb molts roures, castanyers i avellaners.


 









L'ermita de Santa Maria de Montnegre, construïda fa tres segles, va ser derruïda durant la Guerra Civil. No més en quedaven tres parets en peus, i gracies a una iniciativa popular es va poder rehabilitar. Aquesta ermita es troba envoltada de grans roures. De fet, el més gran de tots, va caure el gener de 2010 a causa d'un temporal. Aquest era un arbre monumental de més de dos-cents anys, i catalogat com un dels roures més grans de Catalunya. Ara, en el seu lloc, s'ha plantat un de nou.
Seguim el nostre camí, per pistes forestals fàcils de transitar i per senders que ens endinsen en la foscor d'un atapeït bosc amb un sotabosc quasi impenetrable. Arribem a una important cruïlla de camins que forma una petita explanada. Al mig hi ha un gran pal amb múltiples i i molt curiosos indicadors: des de la distància al sol, a la de la farmaciola que hi ha al costat. Aquest pal indicador es un punt de referència per a molts excursionistes i sobretot pels ciclistes, que l'han batejat amb el nom del «tòtem». Aquest es un bon punt per fer un most i carregar piles. 
Un parell de km més i arribem al petit nucli d'Hortsavinyà, presidit per l'església parroquial de Santa Eulàlia o Sant Llop. Format també per masies disperses i algunes urbanitzacions, en aquest punt hi trobem l'escola i un punt d'informació del parc, que per davant te una explanada amb taules i bancs. En tot aquest indret es respira una gran pau i tranquil·litat.



         

No ens podem encantar i seguim el nostre camí, prenent altura i gaudint de boscos de pins.  Arribem al coll Obert i iniciem el descens cap a la riera de Fuirosos, passant per l'antiga masia de can Lari, ara mig ensorrada i que es fa servir per tancar un ramat.
Al llarg de la riera de Fuirosos anem descobrint petits racons de gran bellesa: petits salts d'aigua, envoltats de molses i una densa i exuberant vegetació, ara típica de ribera. El pantà de la Brinxa es un embassament artificial, ara ple a besar gracies a les darreres pluges. Es el mes gran dels quatre que es van construir per assegurar-se tenir aigua per regar els conreus la masia de can Riera. Ara està en desús, però conserva la resclosa i constitueix un important hàbitat per una gran diversitat de fauna, alhora que ens ofereix un racó de gran bellesa paisatgística.
Seguim vorejant la riera de Fuirosos, fins la masia de can Riera. Aquesta era, en els seus temps d'esplendor, una de les mes grans i importants de la zona, envoltada de grans camps de conreus, i que formava part d'un altre petit nucli de població format per diverses masies escampades per la muntanya: Fuirosos.
L'ermita de Sant Cebrià de Fuirosos es troba uns 600 metres mes endavant, però està del tot enrunada i engolida per la vegetació i desistim d'anar a veure-la. Som a la part mes baixa del nostre recorregut i hem d'iniciar l'ascens per tornar a Sant Martí de Montnegre, on hem deixat els cotxes aquest matí.
Aquest darrer tram de camí es en fort ascens, per un bonic sender que travessa boscos d'alzines, castanyers i roures. Estem una mica cansats, però no tardem en arribar a Sant Martí, punt d'inici i final de la sortida d'avui.

                       

Aquesta ha sigut una ruta una mica llarga, divuit kilòmetres i mig, però en la que hem gaudit de magnífics racons i d'una canviant i profunda vegetació. Per la gran quantitat de camins que es creuen per tot arreu, es por escurçar, allargar o retallar per molts llocs, i adaptar-la a les necessitats de tothom.
Molt recomanable a la tardor, quan els castanyers, faigs i avellaners es tenyeixen del color del foc i perden les fulles.

dimarts, 14 de febrer de 2017

La Sèquia de Manresa

El passat dilluns 23 de gener vàrem fer una ruta que feia temps que teniem en cartera, la Sèquia de Manresa.
Aquest és un canal de regadiu i alhora d'abastament d'aigua potable que va solucionar el problema de sequera a la ciutat, i encara avui aporta aigua suficient per abastir Manresa i algunes poblacions del voltant.
Una de les peculiaritats és que es va realitzar durant l'edat mitjana i és una de les obres d'enginyeria més importants realitzades a Catalunya durant aquella època.
Amb un recorregut de 26 kilòmetres agafa l'aigua del riu Llobregat a la resclosa dels Manresans, situada a la població de Balsareny. Arriba fins a les portes de la capital del Bages, al parc de l'agulla, on hi ha un llac artificial que fa la funció de dipòsit de reserva d'aigua i alhora de pre-tractament de l'aigua abans de ser potabilitzada.
Tot aquest recorregut el fa amb un desnivell de només 10 metres. Impressionant.












Hi ha moltes opcions de fer aquesta ruta, a mida i gust de cada persona. Es pot fer per trams i sortir de diferents punts. També en bicicleta. Nosaltres hem optat per fer-ho en el sentit invers de l'aigua. És a dir, sortint del parc de l'agulla i acabant a Sallent. Això son uns 18 kilòmetres. Posteriorment hem agafat el cotxe per veure el punt de captació d'aigua a la resclosa.
Un cop en ruta, la sèquia ens ofereix molts elements i atractius durant el seu recorregut. El mateix canal ja és un espectacle on l'aigua ens mostra reflexes tot passant per diferents ambients: camps, arbres, vinyes, antigues edificacions, ponts, aqüeductes ...












I el seu entorn també ens ofereix elements culturals i patrimonials dignes d'admirar: l'ermita i el mas de Sant Iscle, els revolts de Santpedor, el veïnat de Claret amb les esglésies de Santa Maria i Santa Anna de Claret, Santa Magdalena de Bell-lloc ...
Un cop a Sallent hem aprofitat per visitar la mateixa població, el poblat ibèric del Cogulló i l'ermita de Sant Sebastià i les restes del castell de Sallent.
I a Balsareny hem visitat el seu castell.
Com veieu una ruta que ofereix moltes possibilitats i que realment us recomanem que en gaudiu almenys d'algun dels seus trams.