dijous, 20 de juliol de 2017

Tour del Canigó

A finals de juny vàrem fer una nova ruta per el Vallespir repartida en tres etapes els dies 27, 28 i 29 de juny. L'objectiu, conèixer aquesta vessant del Canigó potser no tant popular però també molt interessant.
El primer dia es va aprofitar per fer una ruta circular des del refugi de Batera i desprès de seguir un tram del GR-10 fins el coll de la Cirera, vàrem pujar fins a un parell de cims de poc més de 2.000 metres: el Pel de Ca i el Cinc Creus. Una alçada que ja ens permet gaudir de molt bones vistes, tant del Massís del Canigó amb la Gallinassa, el Roc Negre o el Tretzevents, com de tota la plana del Rosselló fins al mar. La tornada va ser passant per la jaça de Martí i el pla de Roquetes, zones de pastura estival. I de nou al refugi de Batera que està situat en un edifici reutilitzat de l'activitat minera d'aquesta zona. Un refugi amb bon servei d'habitacions i restauració que ens permeten fer un bon descans. Fins i tot un jacuzzi molt peculiar ens permet descansar les cames d'aquests primers 10 kilòmetres, amb un bon desnivell acumulat.
El refugi forma part del Tour del Canigó, pensat per fer en 5 dies i que enllaça els 5 refugis que hi ha en tot el Massís. Batera, Sant Guillem i les Conques a la vessant Sud, i Marialles i Cortalets a la vessant nord.
Precissament part d'aquest recorregut és el que vàrem fer nosaltres.
La segona jornada enllaçava el refugi de Batera amb el de Sant Guillem. Una excursió de 17 kilòmetres passant pel coll Danser, la barraca del Faig, el petit refugi de la Devesa i el coll de Cogulera entre d'altres. Una zona canviant constantment amb zones de pins, de faig, amb aigua abundant i una flora i fauna excepcional.










La primera intenció era enllaçar els dos refugis fent també el cim del Tretzevents on hi tenim una espectacular vista del Canigó i el seu entorn. Però les previsions del temps van aconsellar no fer-ho, i de fet la pluja va fer acte de presència. Per sort ens va enxampar al refugi de la Devesa on ens vem protegir tot recuperant forces.
El Refugi de Sant Guillem és de nova construcció aprofitant un antic edifici. Molt a prop hi trobem l'església de Sant Guillem de Combret, d'estil romànic, amb absis quadrat i campanar d'espedanya.
Al refugi hi trobem una cuina tradicional amb productes de proximitat i on fins i tot el·laboren la pastisseria. La excursió més tradicional des d'aquest punt és el Tretzevents, a part del Tour del Canigó que fem nosaltres.











I el tercer dia 21 kilòmetres per enllaçar amb el refugi de les Conques. Com que les previsions metereològiques eren una mica arriscades, vàrem decidir sortir ben d'hora del refugi per anar per feina. El coll Baxo, coll de la serra de Vernet, el refugi dels Estables ...  En aquest punt, nova zona de pastura on coincidim amb el pastor que és d'Espinavell i coneix el programa de TV Ripollès. El coll de Regina i el Roc de la Descarga, punts que coincideixen amb el pas del GR 83, transfronterer que enllaça Mataró amb el Canigó de 200 km. Conenut també com el camí del Nord. Aquest camí també ens portaria cap al Pla Guillem i el refugi de Marialles però nosaltres seguim cap a les Conques. Una zona on les vistes acostumen a ser espectaculars però la boira ens fa una mala passada. I pel coll de Bassa i fent els darrers kilòmetres per una pista arribem al refugi de les Conques on fa anys hi havia una petita estació d'esquí. En aquest cas el refugi té com a cim emblemàtic el Costabona, que des d'aquest punt hi ha un bon desnivell.
Ens trobem a prop de la Prats de Molló - la Presta i posem punt i final a tres dies intensos i molt ben acompanyats i molt ben atesos per els companys del Vallespir.



divendres, 14 de juliol de 2017

Les Planes d'Hostoles

Mª Clara Martínez (dissabte 10 juny 2017)
Riera de Cogolls – Puig-Alder – Castell d'Hostoles – Salts i gorgs del riu Brugent.
Avui hem fet una ruta per la Garrotxa, en concret pel municipi de Les Planes d'Hostoles. Aquest és un municipi situat a les valls de Cogolls i d'Hostoles, envoltat per les cingleres del Far i les de la Salut, les serres de Les Medes (on es troba el volcà Puig Rodó) i Oliveres. La riera de Cogolls i el riu Brugent banyen el seu territori, alhora que amaguen racons de gran bellesa.











Iniciem la ruta a l'església parroquial de Sant Cristòfol, una església que va ser destruïda pels terratrèmols de 1427-1428 i també en acabar la Guerra Civil. L’actual església es va fer seguint el projecte de l’arquitecte barceloní Lluís Bonet, deixeble d’Antoni Gaudí. Un altre lloc d'interès que trobem en aquest poble són els antics rentadors o safaretjos, on antigament anaven les dones a rentar la roba i on la gent solia socialitzar i conversar.
Sortim del poble, creuem la carretera, i pel costat del cementiri recorrem un petit tram de la Via Verda o Ruta del Carrilet. Aquesta és una via exclusiva per a vianants i ciclistes que aprofita el recorregut de l'antic tren de via estreta que enllaçava Olot amb Girona. Amb un desnivell de l’1,5%, la Ruta del Carrilet presenta poca dificultat i travessa paratges de gran importància paisatgística, ecològica i cultural. No tardem en deixar la Via Verda per agafar la carretera que va a Cogolls. Trobem un indicador a la nostra dreta que ens porta a la riera de Cogolls. Es una riera d’un recorregut de gran bellesa mediambiental, amb un bon nombre de saltants, gorgs i tosques, destacant-ne el Gorg del Molí dels Murris, un lloc que sembla tret d'un conte de fades. Ens crida l'atenció l'intens color blau de les seves aigües, i el fet que no son del tot transparents. Això és degut a l'abundant quantitat de bicarbonat càlcic que porten aquestes aigües, i que fa que aquestes sals dissoltes amb l’aigua vagin petrificant lentament les plantes en el seu curs, formant-se els travertins, que són una varietat de tosca calcària, i donant formes naturals de gran bellesa.











Tornem enrere, fins a retrobar la carretera, i la seguim en direcció a Cogolls. Passem per davant de la senzilla ermita de Sant Pelegrí i no tardem en arribar al petit nucli de Cogolls. En destaca l'església parroquial de Sant Cristòfol de Cogolls (la més antiga de totes les parròquies de Les Planes d'Hostoles), la rectoria, l’escola i poca cosa més, ja que la resta es troba disseminat en cases i masies. A partir d'aquí iniciem l'ascens al Puig-Alder. Suau en un principi, però en forta pujada en el seu darrer tram. Per sort, la bellesa d'un antic camí empedrat, i a l'ombra d'un espès bosc d'alzines, mitiguen la duresa de la pujada.
Arribem a l'antic Castell de Puig-Alder, i fem una merescuda pausa per menjar una mica i recuperar forces. Aquest és un dels castells de la vall que cal també destacar per la seva transformació. Aquest castell, situat en els limitis entre el municipi de Sant Feliu de Pallerols i Les Planes d’Hostoles, però dins aquest últim, ha estat transformat amb el temps en una ermita: Sant Salvador de Puig-Alder. Edificada sobre una gran roca, questa és una ermita que al llarg dels anys s’ha ampliat a partir de l’antiga ermita del castell.
Des d'aquí tenim una vista privilegiada de la vall de la riera de Cogolls, la vall del Brugent i serres de Finestres, Puigsacalm, Collsacabra o la cinglera del Far. Recuperades les forces i reconfortats per les excel·lents vistes, prenem direcció al Castell d'Hostoles. Passem pels collets de Masdéu, Sitjar i Les Comes, i el camí fins al castell no presenta grans desnivells. Avui fa molta calor i en arribar al castell estem tots exhaustes. Per sort, hem sigut previsors i hem carregat amb una bona provisió d'aigua, cosa que sempre recomano quan es fan rutes en temps de calor i que molt probablement hauran eixugat les possibles fonts.
Les ruïnes del castell d’Hostoles són a 599 m d’altitud, a l’esquerra del Riu Brugent, aigua avall de Sant Feliu de Pallerols, just al límit municipal entre Sant Feliu de Pallerols i les Planes d’Hostoles. Es conserven encara restes de la muralla que envoltava el cim de roca on s’alça el castell, també restes de la torre mestra i parets d’algunes dependències del castell. El Castell d’Hostoles representa la més insigne fortalesa de la defensa remença de la muntanya.











Des d'aquí tornem a tenir excel·lents vistes, i el poble de Les Planes als nostres peus. Cansats i acalorats, iniciem el descens, creuem la carretera, i fem un plàcid i agradable recorregut pel riu Brugent, descobrint, gorgs i saltants d'aigua que ens reconforten, després de la calorada que hem passat avui. El gorg de la Mola, o la Resclosa Gran i la Séquia de l'antic molí paperer de Can Paulí, son llocs d'una gran bellesa.
I ja tornem a ser a les portes del poble de Les Planes d'Hostoles. Tornem a passar per l'esglèsia parroquial de Sant Cristòfol i donem per acabada la sortida d'avui.


Ha sigut una molt bona combinació de rieres amb gorgs i salts d'aigua i muntanyes amb molta història imagnífiques vistes.

dimecres, 12 de juliol de 2017

El Canigó

El passat 7 i 8 de juny vàrem fer una sortida amb la pujada a la Pica del Canigó com a objectiu principal. El primer dia va transcorrer per el GR-10 entre els refugis de Batera i Cortalets.
A Batera s'hi arriva des del poble de Corsaví, a tocar d'Arles i Prats de Molló.
El mateix refugi és un edifici que pertanyia a les antigues mines que hi havia en aquesta zona, de fet, al principi del recorregut anem trobant altres construccions, escombreres i antigues pedreres que mostren aquesta activitat que va durar fins l'any 1987.











Passant per el coll de la Cirera, anem deixant les restes mineres per les zones de pastura i les primeres vistes. Aquesta etapa que forma part del Tour del Canigó, és coneguda com el balcó del Canigó, per les seves vistes panoràmiques a la plana del Rosselló, l'estanu de Salses i al fons el mar.
Al llarg de la travessa anem trobant molts edificis d'arquitectura popular:
el refugi forestal de l'Estanyol o l'abric de Pinatell entre d'altres. Tots dos pertanyents al municipi de Valmanya.











Una primera jornada de 18 kilòmetres que acaba al refugi de Cortalets que pertany al municipi de Taurinyà. L'accès en vehicle es fa des de Prades de Conflent. Fou inaugurat el 4 de setembre de 1899 pel Club Alpí Francès. Un dels primers refugis dels Pirineus i que actualment ofereix molt bon servei.
La segona jornada combina la pujada més clàssica a la Pica i la tornada de nou cap a Batera. Uns 19 kilòmetres exigents amb importants desnivells acumulats. Des del refugi s'accedeix per la cara nord, passa per la font de la Perdiu i fent ziga zagues i segueix per una llarga cresta vorejant el Pic Jofre i el Roc dels Isards. El darrer tram no te cap dificultat, tot i que cal anar en compte ja que tot està ple de pedra.


I finalment arribem a la Pica del Canigó, a 2.784 metres. Hi trobem una taula d'orientació i una creu de ferro forjat, de fotografia obligada.
Les vistes son impressionants. Una muntanya símbol dels catalans i lloc d'inspiració del famós poema Canigó de Jacint Verdaguer.
Després de la parada al cim baixem per la coneguda Xemeneia, que no te gran dificultat, però cal anar amb compte. En aquest cas desgrimpem, sobretot els primers metres, els més drets.










Tot baixant arribem als Plans de Cadí i gorgs de Cadí, una zona de pastures que ens ofereix belles imatges amb els petits estanys que hi trobem.
En aquest punt podriem continuar cap al refugi de Marialles però nosaltres hem de fer drecera per tornar al punt de sortida.
Hem pujat al cim del Roc Negre de 2.714 metres i un magnífic mirador de tot l'entorn del Canigó. Tot carenejant assolim el Pic de Gallinassa i ja podem baixar cap al coll de Cirera on de nou, recuperem el GR-10 fins al punt de sortida.
Una excursió per els entorns del Canigó que ens ofereix moltes possibilitats i rutes. Aquesta però és força exigent, sobretot la segona etapa.

divendres, 30 de juny de 2017

Siurana

Mª Clara Martínez (dimecres, 31 maig 2017)
Preciosa ruta, la que hem fet avui, per la comarca del Priorat. Anem fins a Cornudella de Montsant, i poc abans d'arribar, trobem una desviació a la dreta que ens porta fins un aparcament a tocar de la presa del pantà de Siurana. Deixem els cotxes en aquest aparcament i comencem a caminar allà mateix, per una pista que trobem a la nostra dreta, i que va vorejan el pantà.
Avui no és massa ple, però el color i la transparència de les seves aigües, amb el reflex de les altes cingleres que l'envolten, li atorguen una gran bellesa.
Anem vorejant el pantà fins arribar al riu Siurana. Aquí prenem un sender per anar remuntant el seu curs. El que sembla un riu com qualsevol altre, amaga tolls i salts d'aigua de gran bellesa, com el toll del Forn, o el de la Palla, al Barranc de la Foradada. Són racons que a l'estiu conviden a fer una aturada i donar-se un bon bany. Aigües de colors sorprenents, farcides de petits peixets i granotes, custodiades per altes parets de roca calcària.











Anem seguint riu amunt fins a trobar una bifurcació amb un camí que surt a la nostra esquerra i que ens ha de portar al petit poble de Siurana, a dalt la cinglera. Hi ha un pal indicador que informa que en menys de dos km serem a dalt. La calor es forta, i el camí té un desnivell considerable. Es tracta d'un grau, un d'aquest passos que s'utilitzen per pujar i baixar de les cingleres: el Grau de la Trona. Aquest és un antic camí de bast, empedrat i molt còmode de pujar. A mesura que anem pujant, les vistes van guanyant bellesa. En pocs minuts tenim, molts metres per sota nostre, el pantà i el riu que uns minuts abans anàvem seguint. Alternem cingleres de pedra calcària de color blanc, amb d'altres de color vermell intens. El blau del cel, el verd de la vegetació i el canviant color de la roca, ofereixen un espectacular contrast de colors.
Anem pujant de mica en mica, i arribem a un lloc anomenat La Trona. Una balconada sobre el riu i un impressionant sortint de la roca, formen un racó de gran bellesa. Ja quasi som dalt de la cinglera, i aquest és un bon lloc per fer una aturada i recuperar forces amb un bon esmorzar.
Ja refets de la pujada i amb les piles carregades, acabem de pujar fins dalt, fins el poble de Siurana. Aquest poble es troba situat al cim de la cinglera, amb imponents estimballs a cada costat.











És un petit nucli de població que depèn de Cornudella de Montsant. Petit però amb molta història i farcit de llegendes. El primer que trobem és el castell, o el que en queda d'ell, atès que es troba força malmès. Actualment està en procés de restauració. Aquest castell va ser construït durant la invasió dels musulmans i que per la seva situació va ser molt difícil de reconquistar. Va ser l'últim castell reconquistat pels cristians a Catalunya.
Al seu costat hi ha el «Salt de la Reina Mora.» És una balconada sobre el pantà, amb una gran roca al costa que fa de mirador. Conta la llegenda que, quan els cristians van conquistar el castell, la reina mora que n'era la propietària en aquells moments, va preferir saltar al vuit amb el seu cavall des d'aquest punt abans de caure en mans dels enemics....











A continuació del castell hi ha el poble. Molt petit, de cases antigues i carrers estrets i costeruts, però amb una gran bellesa. Conserva molts elements arquitectònics antics: finestres d'estil gòtic, porxos, parets molt gruixudes i finestres amb porticons de fusta. Són diversos els llocs que, per la situació d'aquest poble, ens fan de miradors i ens permeten gaudir de vistes espectaculars. I l'església de Santa Maria, consagrada a la Mare de Deu de l'Aigua. També aquí hi trobem una història molt antiga que ens diu que, anys enrere, es feia una romeria fins a aquesta església per demanar a aquesta Mare de Deu aigua o protecció per les collites.
Vist el poble i tots els seus elements més interessants, iniciem el retorn cap el pantà de Siurana. Anem seguin un camí empedrat, en fort descens i amb marques grogues i blanques de PR. No tardem massa estona en tornar a ser a la riba del pantà. Ja tan sols ens queda acabar de vorejar-lo, passar la presa, i tornar al lloc on al matí havíem deixat els cotxes.


Aquesta ha sigut una ruta molt bonica i variada. Hem gaudit de salts d'aigua amb fantàstics tolls, de vistes espectaculars, i ens hem amarat d'història.
Una ruta fàcil de seguir, amb la única dificultat del desnivell per pujar i baixar de les cingleres. Molt recomanable a l'estiu si, a més, es vol gaudir d'un agradable bany en el pantà o en algun dels gorgs, però precaució amb el sol i la calor, sobretot a la part baixa del riu, on l'humitat i la manca de vent poden convertir la riba del riu en un forn. Esperem que us hagi agradat i us convidem a continuar seguint les nostres rutes, com sempre, tot Caminant per Catalunya.

diumenge, 25 de juny de 2017

Gósol - Serra del Verd

Mª Clara Martínez (27 maig 2017)

Avui hem fet una bonica ruta per la comarca del Berguedà. Hem visitat el poble de Gósol i hem fet un recorregut per la serra del Verd, assolint el punt més elevat, el Cap del Verd, amb 2.289 metres.
Gósol forma part de la comarca del Berguedà, però pertany a la província de Lleida. Es troba als peus d'una de les muntanyes més emblemàtiques de Catalunya, el Pedraforca, i encerclat per tot un seguit de serres, entre elles el Cadí, Ensija, Rasos de Peguera, serra del Verd... És per això que, avui dia, la vida en aquesta població gira en torn al muntanyisme i l'escalada.
És molt gran i variada l'oferta de rutes, caminades i llocs d'esbarjo que s'hi pot trobar. Pujar al Pedraforca, circular al Pedraforca, ruta dels Segadors, Camí dels Bons Homes, alguns pics de la Serra del Cadí (Comabona, Costa Cabirolera, Vulturó.... ) A més, durant la primavera-estiu de l'any 1.906, Picasso hi va fer estada. I per conèixer els racons més interessants del municipi, tal i com ho va fer Picasso, s'han dissenyat vuit petites rutes. La del Castell, la del barri de La Guàrdia,Torrentsenta, Santa Margarida.... I el conegut Camí Picasso, que segueix les seves passes des de Guardiola de Berguedà fins a Bellver de Cerdanya. Seixanta kilòmetres que es poden fer en diferents etapes.











Nosaltres hem sortit de la Plaça Major del poble i ens hem dirigit al Tossal, un turó enlairat, on hi ha les restes de l'Església de Santa Maria del Castell, de la Torre del Castell i de l'antic nucli de població. Va ser aquí, dins el recinte emmurallat i a redòs de l'església i el castell, on es va iniciar el poble de Gósol, i que més tard es va desplaçar a la vall buscant més espai pel bestiar o els seus conreus i per a la seva vida en general.
Un cop visitat aquest espai, enfilem direcció de l'ermita de Santa Margarida, amb molt bones vistes de la vall i les muntanyes que envolten Gósol. Seguim pujant, en moderat ascens, seguint marques de GR. És el GR-150 que, amb més de 151 Km, dona tota la volta al Parc Natural del Cadí-Moixeró. Arribem al Coll de Mola, on hi trobem una important cruïlla de camins. Ara deixem el GR-150, que gira a la dreta i es dirigeix a Tuixén, i prenem un sender que s'enfila molt decidit per un bonic bosc de pi roig, fins al Portell de l'Ós, on s'ens mostren unes magnífiques vistes sobre la vall de La Vansa, amb el Port del Compte a la dreta, i els últims contraforts de la Serra del Cadí al Nord.
A mesura que hem anat pujant, les vistes han anat guanyant bellesa, amb l'omnipresent Pedraforca escortant-nos en tot moment.












Al Collet del Pla de la Font sortim del bosc i comencem a caminar per immensos prats herbats. El desnivell es fort, i la pujada es fa feixuga. En breu ja tenim el cim del Cap del Verd davant els nostres ulls, amb un últim repetjó en forta pujada, per un gran prat herbat i al que sens dubte val la pena pujar.
Les vistes des d'aquest punt són impressionants: el massís de Port del Compte, els pobles de La Coma i La Pedra i Sant Llorenç de Morunys, pantà Llosa del Cavall, serra de Busa, el Pirineu.... Per aquí passa la Ruta Caracremada, de Pako Crestas, provinent de Gósol i que es dirigeix a Coll de Port, en direcció al refugi de l'Arp.











Després d'admirar les vistes i fer les fotos de rigor, comencem a baixar. Deixem el Cap del Verd enrere, baixant camp a través pels grans prats, fins el Coll del Belitres. Aquest coll és un altre important encreuament de camins. Comunica la vall del Torrent de La Borda (municipi de La Coma i La Pedra), amb la vall del Torrent Fosc (municipi de Gósol). I en surten diferents camins per anar a fer cims o serres properes. En aquest punt iniciem una forta baixada pel Torrent Fosc (o Torrent Forcat, segons algunes fonts). Durant un kilòmetre el desnivell de baixada és molt fort, pel llit rocallós d'un torrent sec, fins arribar a un pont de pedra amb una pista que el creua. Si la seguíssim cap a l'esquerra, tornaríem a l'ermita de Santa Margarida que hem visitat a primera hora. Però nosaltres seguim baixant pel torrent, que ja en pocs minuts es comença a fer més planer, fina a trobar una pista.
Seguint aquesta pista, passem pel paratge de Torrentsenta, on hi ha el riu, la font i l'àrea de Torrentsenta. Una zona molt coneguda i apreciada per la gent de Gósol i els visitants, on es pot passar una molt bona jornada amb la família i els nens, on es pot fer barbacoa i gaudir de la natura, en un entorn molt ben cuidat. I en uns pocs minuts més ja som a l'alberg El Molí de Gósol.
En aquest molí hi molien tota la farina, tant per fer pa com per donar a les bésties. Aprofitava l'aigua dels dos rius de la vall, el Torrentsenta i el de les Fonts. L'edifici ha estat restaurat i no queden elements antics a la vista, però si anem pel darrera, encara es poden veure dues sortides d'aigua i restes de maquinària. Actualment ha estat restaurat i condicionat com alberg juvenil, i ens trobem ja a tan sols un kilòmetre del poble. En aquest bonic espai condicionat amb taules i bancs, a l'ombra d'uns pollancres que voregen el riu al seu pas pel costat del molí, donem per finalitzada la sortida d'avui.


La d'avui ha sigut una preciosa ruta per descobrir part de la serra del Verd, alguns dels seus punts d'interès, els seus punts més elevats i espectaculars vistes, presidides en tot moment per l'omnipresent Pedraforca. Esperem que us hagi agradat i que continueu amb nosaltres, seguint les nostres caminades i gaudint de tot l'encant de la nostra terra.
Fins a la propera, com sempre, tot Caminant per Catalunya.